Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/209

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

presentà, la pobra, ab ayre adolorit, tota encongideta, com tremolant de fret dintre l'ample pentinador de madapolan, que procurava emmotllarse al còs.
 — ¿Y donchs, tití, còm se troba, avuy? —
 Aquest era'l bon día de vuyt anys ensà, y ja feya vuyt anys que també la resposta era invariablement igual:
 — La Casilda t'ho dirà: no he dormit en tota la nit. —
 Era, l'aludida, una d'aquexes poques criades llestes, que, per no compartir la pobresa del obrer, se quedan voluntariament pera vestir sants dins de la casa rica hont han lograt arrelar. De físich resistent y natural caritatiu, ningú com ella pera cuydar aquella malalta eterna y tenir a ratlla sos llunatismes insofribles. Haventse ensenyorit de sa voluntat ab admirable destresa, la governava com a una criatura, dormía als peus del seu llit, la suplía tan admirablement en el pondo de la casa, que ja ningú podía prescindir d'ella, y en Deberga era'l primer de perdonarli les genialitats que, per coxe-ra d'educació, no sempre sabía refrenar.
 — No tant, senyora, no tant! Ben be haurà dormit sis hores seguides.
 — Y ara, y ara! ¿què diu aquesta dòna? — exclamà, escandalisada, la malalta.
 — Miri, la tercera presa de llet, no li he