— Diu qu'avuy tampoch se llevarà. —
En Deberga acullí aquesta resposta ab un calfret que'l feu extremir de cap a peus.
— Donchs... ¿qu'està malalta aquexa senyora? ¿Qu'ha dit el metge? —
El criat no ho sabía, la criada de donya Pilar no li havía dit rès més que lo qu'acabava ell de repetir.
— Animal! ¿per què no ho preguntavas tu? — obgectà'l senyor, ab uns mals modos inusitats. — Vés, fúigme del devant, que no serviu de rès. —
Y restà altra volta contrariat, indecís, sense saber què pensar, què témer, què fer. Pitjor encara qu'ahir; car la veu misteriosa que l'havía desvetllat a la matinada, aquella veu qu'ell no volía escoltarse, ni tan sols sentir, tornava, tornava a amohinarlo, cou un burinot de qui temés mala fiblada... ¿No era un misteri? ¿no fora un pretext aqueix allitament? «Però, ¿còm, per què, després que la Pilar matexa li havía pregat tan tendrament que no l'abandonés, que l'endemà hi tornés, per Deu?»
Arribà la tarda, exí, y, sense saber còm, se trobà al carrer de Sant Pere, devant per devant dels balcons de la Pilar. Tots cinch, en sa llarga extesa, estavan ajustats, casi be closos del tot. Oh! l'ira ab que's mirà la fredor impassible de tot aquell devanter al
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/215
Aquesta pàgina ha estat revisada.
