Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/238

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

xich desconcertada. — Vamos, Elvira, no's fassi la desentesa. El meu fill no pot picar tan alt, pobret. Vostè ja sab que parlo del Tenorio d'en Deberga. Y francament, entre aquest, qu'ha tingut ara mateix, la desaprenció...¿quí sab si per gelosía? vagi a saber!... de passejarse per Barcelona ab la tiple de Novetats... y una persona tan decent com diuen qu'es el seu bilbaí...
 — Moltes gracies, senyora; — saltà la Pilar, plena de fàstich y ja desitjosa d'acabar en sèch. — Moltes gracies del seu bon desitx... però tenim pressa y vostè ja'ns dispensarà.
 — Donchs, míris, jo'm creya ben be que vostè's refería a n'en Rossendo; — interposà l'Elvira, prescindint de la seva mare y fingint la major serietat.
 — En Rossendo! Pobre Rossendo! El meu fill, ho torno a dir: ja sab que no pot picar tan alt. No'm vingui ab aquest estirabot, ara...
 — Vamos, no'l vulga desmerèxer tant al seu fill, pobre Rossendo! — feu la Pilar, irònicament.
 — Déxala dir, mamà. Si donya Pomposa no ho creu axò. Si donya Pomposa sab fins alguna cosa que li proba lo contrari.
 — Sí, sí; però ja'n parlarèm un altre día. Avuy tenim tart. Anèmnosen filla