Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/247

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — ¡Aquesta sí qu'es bona! — feu llavors la Pilar, un xich ofesa. — ¿Què vols dir? ¿Què t'abandono? Nó, filla, nó. A ser mare, no me'n heu pas d'ensenyar. May de la vida se'm va ocórrer creure que'ls papàs m'abandonessin al casarme sense dot.
 — El teu cas no era igual. Els babos no tenían fortuna; — obgectà la noya, ab sequedat terrible.
 — ¿Fortuna? ¿Y ahont es la meva fortuna? Tota ella's reduheix a lo que jo puga estalviar d'un usufruyt condicional y afrentós. —
 L'Ortal, que, tot cot, seguía reprimintse, aquí axecà una mica l'esguart pera ullar a la seva cunyada, y en sos llavis s'insinuà un somrís ofenós qu'aquesta, gracies a Deu, no arribà a veure. Haventse imposat prudencia pera més assegurar els seus propòsits, se mossegà la llengua y seguí callant.
 — ¡Vès què dirà la gent! — continuà la noya. — ¡Vès què diràn de tu! Diràn qu'ets una avara, que no m'estimas gens. L'Amós mateix... ¿què pensarà? — Y aquí esclatà ab grans plors.
 — ¡Y tal, dóna, y tal! Vamos, Pilar, que lo que diu la noya es molt racional. ¿La noya Dou, casarse sense dot?... Ni tu ho has de voler pera tu matexa. El món ja sabs com es.