del miracle; però sa mare, pressentint que l'embrollavan, restava sens dir rès, amohinantse evidentment en trobar els caps d'aquella troca qu'anava en Robert embullant. Sí, lo del escreix ho veya clar; però, ¿y lo demés?
— Escólta, — preguntà a la fi, — ¿una casa?... una casa?... ¿y còm la dono, si no es meva?
— Ja ho sé que no es teva; però hi tens drets, y... mira... els hi cedexes; — feu l'Ortal, sorprès de sobte y no podent dissimular la rohentor que li pujava a la cara a delatarlo.
— ¡Està be! ¿Y còm se fa axò? ¿Ja sabs lo que't dius, Robert? ¿No es seva? Donchs, ja la té.
— Diantre de dòna, y qu'ets apuradora! Jo parlo dels drets que hi tingas tu. Consúltaho ab l'advocat y ell te dirà com se pot fer; — exclamà l'Ortal, tot nerviós. Mes, dominantse de sobte, y pera treure importancia a la cosa, s'apressà a afegir en to natural: — En resumides cuentes, torno a dir que, ja ho veus: bestreyent, tu, trenta ò quaranta, semblarà qu'has donat cent.
— ¿Semblarà? ¿semblarà?...
— Es clar, dòna. Si la casa ja es seva.
— ¿Oh, però'ls drets de que parlas, no volen dir cessió de lloguers? ¿Quí me'ls
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/251
Aquesta pàgina ha estat revisada.
