Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/258

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — M'ho figurava. Es el teu sant, debías tenir convidats.
 — No'ls puch calificar axís; però, míra, ademés del meu Genís, hi havía les nostres filles ab els seus marits y tot el reguitzell de netets meus, que ja fan... ¿quants dirías, filla, quants?... nou. Eh, còm creix la nierada?... Trèune dos, qu'encara maman, y cómpta. Eram quinze... quinze a taula! Què't sembla, si n'hi haurà hagut de gatzara, eh? No hauríam pas pogut parlar gens. Y ara, aquí, ben soletes, ¡que me'n explicaràs de coses, oy? Regalos, trousseau, nó; ja ho vaig veure, ja ho vaig veure. Però, la boda, la cerimonia, el viatge.... Hala, hala, tot m'ho has d'explicar, tot. Que mals de cap, quín trahut dèus haver passat, eh, noya?... Tu, viuda, pobra Pilar!... Jo encara, ab el meu Genís, míra,'ns partíam el tràfech y anavam fent. Veus? ara, que les tenim totes casades, ja tornem a estar solets. Ell, allà, al seu escriptori del carrer de Clarís, y jo, aquí, cusint, brodant, llegint, esperant sempre qu'aquell torni, satisfet del seu treball, pera daurarli'l descans del mellor modo que sé. S'ho mereix tant, pobre xicot! Ja ho sabs còm m'ha estimat sempre... Ah, si poguessis trobar un marit com ell.
 — Que't tornas boja? A la meva edat...ab una filla casada...