Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/259

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — No tens pas més anys que jo. Tu, una filla casada; jo,'n tinch tres... y mírat, tinch un marit que'm mira ab ilusió, y ben felissos que som, vès.
 — Però no te l'acabas de triar ara, Osita.
 — Y què hi vol dir axò? Si jo no m'hagués casat a gust, com te va passar a n'a tu... ¿creus, per ventura, que, un cop viuda, no hauría buscat aquella mitja taronja, que, a la forsa, hauría anat perduda per aquests móns de Deu, com hi deu anar la teva?
 — Boja, més que boja! Ja he fet a tots; — exclamà la Pilar, ab natural melangía y fent, involuntàriament y de cop, un examen minuciós del estat exterior d'aquella dòna.
 L'Osita, ab tot y lo marcida que podían haverla dexat vuyt parts, cinch críes y, lo qu'es pitjor, la pena d'haver perdut tres criatures, conservava encara tota la rossor daurada de sa cabellera esponjosa, tota la tendror de rosa de sa pell finíssima, l'encisadora vivor de sos ulls y moviments; era encara una dòna fresca, bufona, ayrosa, plena d'atractius. «¡Per què no podría trobarnhi a n'ella també, la seva mitja taronja, si encara anés, com deya l'altra, desparionada per aquests móns de Deu?...»
 Y aconsolada ab aquesta consideració secreta, afegí la Pilar, ab afectuós somrís: