Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/268

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


del general Toledo qu'havía lograt en absolut. Un cop promesos, pera no donar que dir a les males llengües y poder fer més contínuu'l festeig ab una successió may interrompuda d'àpats y passeigs en cotxe, s'havían procurat, una y altra, companyía ben adicta. Ella, la Tula, ell, un company d'armes, el coronel Marcilla, un homenàs de mitja edat y cara de lleopart vell, home de món, ja gastat d'ànima y prompte, per tant, a vendres al mellor dient. Per axò, quí sab si pel que pogués ser, se li ocorregué a n'en Marcilla matar un xich l'aborriment fent l'aleta a la pobra Tula, mentres aguantavan la capa, posats cara a cara a la taula y al landau. Ab tot y qu'un no's veu may prou a sí mateix, sorprengué tant aquexa conducta a la Tula, que l'infelissa, plena d'escama, va mantenirse al aguayt una pila de temps; però a la fi, guanyada per la constancia del mostatxut lleopart, comensà a ferli càs; aquest llavors, avensà ardidament, y'l foch va pendre. D'aquell moment ensà, com aquelles turbonades estrepitoses que acaban de sobte ab una peste, l'embriaguesa del goig, l'incendi d'amor qu'arborà a la Tula, varen espargirli els mals del còs, y ab sorpresa de tothom, aquesta dóna ressuscità, felís, alegra, animosa, enriquida d'energíes morals, de forses físiques, de carns y colors.