lloses, la solució dels problemes a l'acció sempre aleatoria del temps. Quí sab a quí estava reservat encara morir primer? ¿Refeta com trobava a la tía, no podría esser, encara, al coronel?» Y induhit axís per aquella peresa innata d'obrar, que'l distingía y que l'ociositat li havía anat esmolant, s'entornà en Deberga a casa, decidit a no fer rès, ni preguntar rès, que les circunstancies no ho exigissen d'una manera ineludible.
Axís passaren mesos, sens que la tía li resés un sol mot de lo que ocorría, ni ell mitx tampoch de lo que sabía. En Lito seguía gronxantse en el columpi comodíssim que la sòrt li havía ofert, duya la vida de sempre y's gaudía encara de la major gaubansa que's respirava en la casa, ab la joya y salut crexent de la mestresa. Aquesta no parava; se passava'ls matins al tocador y a casa les modistes; cada tarda, exía ab sa amiga Andrea, y eran moltíssims els díes que la futura d'en Toledo, se la retenía ab ell y'l coronel.
Per fi, al obrirse l'abono del Liceu, la Tula hagué de rompre'l glas. Ella y l'Andrea havían trobat el medi de disfrutar convenientment d'un torn de palco de primer pis, si en Lito s'avenía a acompanyarles ab la Clotilde Pons, a qui convidarían sovint. D'aquesta manera, les dues enamorades,
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/272
Aquesta pàgina ha estat revisada.
