Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/295

d'haver empobrit a la Pilar fins a un tal punt!»
 Llavors, com qu'ab tot y lo que's recelava, l'Ortal, — sempre massa refiat de la cortedat y apocament de la Pilar, — no sabía donar prou importancia ala major desconfiansa qu'aquesta li mostrés desde qu'havía vist ben clar en lo del dot y'l casament, somnià encara en treure a n'en Deberga de per mitx, esgrimint la sàtira y la calumnia de manera que'l rebaxessin y fessin ben temible als ulls d'ella matexa. Però, la rialla sarcàstica ab que sapigué ja recullir la Pilar no més la primera indirecta del Ortal, manifestà prou clarament a n'aquest, l'inutilitat de son esfors. Era evident qu'aquella dòna, acompanyada dels adictes qu'havía sabut reunir a son entorn, se sentía, com may, ferma y envalentonada en contra de ell. Dins d'aquella tertulia, estrany era'l día qu'ell ò lo Julita, no hi rebessen algun desayre ò alguna satireta d'aquelles que dexan traslluhir la nosa ò'l menyspreu. Lo mellor sería, donchs, apartarsen, si no volían, com deya la Julita, «rebre un día un sofocón». Y axís, de mica en mica, acabaren per retirarsen complertament.
 Mes, llavors, en Robert, seritintse ferit en son orgull y més amenassat que may de perdre l'administració de que vivía, no re-