ror qu'ha de causarme la verossimilitut de les acusacions que, en ell, se't fan. ¿Còm, còm podràs probarme que son absurdes.... a mi, a mi, qu'he sospitat sempre, — prou qu'ho sabs tu, — allò de que jo t'acusava ab mos ulls, que tu'm negavas ab els teus, y que may gosaren pronunciar els nostres llavis?... Ah! Únicament ab una ruptura complerta ab qui ja sabs, ab una ruptura que tu'm deus, qu'exigexo y que... ¡ay de mi!... ja'm penso que't serà impossible provocar. Llegèix, medita y obra. A la teva conducta acomodaré'ls meus actes.»
Però, abans de llegir l'anònim, la pobra mare axí acusada, havía caygut ja, privada de sentits, demunt de la butaca que, per
sòrt, s'esqueya derrera. Y allà, en les soletats d'aquella cambra, podía la infelís trobar una mort segura, si no entra, casualment, la Rosalía, pera anunciar l'arribada de l'Osita ab qui la Pilar havía de sortir a passeig.
Plena d'espant, la cambrera, al vèurela com una cera, cayguda de gayrell sobre un bras de la cadira, bocabadada, sens alè y ab els ulls closos, comensà a cridar: «Què, qu'es axò. Deu meu? Senyora! senyora!...» La tostà, la sacsejà, crida que crida, y, no podent ja ab son esglay, devant l'ineficacia de sos esforsos, sortí corrents, demanant
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/297
Aquesta pàgina ha estat revisada.
