socors. L'Osita, en Tiburci, la sotacambrera, van acudirhi adalerats, y, un minut després, pomets d'essencies, esperits, vinagres, venían d'assí y d'allà, topantse al voltant d'aquella cara immòvíl, y no pararen les fregues als polsos, ni les ensumades violentes, fins que la desmayada's revingué.
L'Osita, que, intrigada pels papers que veya a terra, havía ja sospitat si podían esser causa del tropell; al reparar la basarda ab que'ls mirà la Pilar al badar els ulls, procurà a tota pressa que'l servey sortís de allí, ordenant a n'en Tiburci que corrés a cercar el metge. Y apartant aquells papers dels ulls de la malalta:
— Te passa, filla,'t passa? — li preguntà pietosament.
— Sí, sí, — arribà a respondre la Pilar, entre sospirs. Y llambregant encara la taula ahont havía l'Osita depositat aquells papers, s'aferrà a la munyeca d'aquesta com corpresa d'indomable astorament, y, tornant a cloure'ls ulls, va romandre llarga estona sens poder encara parlar. L'Osita, li amoxava'l cabell, la petonejava y acaronava mentrestant, suaument, devotament, plena de pietat y afecte, fins que, a la fi, la malalta arrencà'l plor.
— Desfógat, sí, desfógat, — feu l'altra, tota entendrida; — axò't retornarà. —
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/298
Aquesta pàgina ha estat revisada.
