Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/301

 Era que, impensadament, d'improvist, talment com un espectre, la tossa fexuga del Ortal havía aparegut al llindar de la porta d'aquella habitació.
 L'Osita, s'esferehí també. L'espant, dexà mudes y abrassades a una y altra.
 — Què passa? — feu desd'allí l'aparegut, ab veu trémola y amorosida. — Què tens, Pilar? —
 Cap de les dues respongué. Corgelades per l'esglay, ni gosavan respirar. «Sí; era ben be ell, de carn y óssos. Còm havía vingut? Què volía?»
 En Robert, callà; rumià un xich. A la fi, ab un paper a la mà, avensà cap a sa cunyada, repetint encara la pregunta tan dolsament com pogué. Però l'Osita, sentint venir la turbonada, li saltà al pàs y, en veu baxa y suplicant, li pregà de retirarse. «Fàssi'l favor, crèguim, no la obligui a parlar. Vostè no sab còm se troba ara. Robert, tíngui la bondat de retirarse, si no la vol matar. Crèguim, Robert, crèguim. Més tart, un altre día li explicarà. No s'ofengui; però retíris, tíngui aquesta caritat, Robert!»
 — Però, per què? — feu ell, tot ressentit. — Per què, per què m'haig de retirar, jo? So, per ventura,'l causant del desmay que me diuen qu'ha tingut? Porto la peste de-