Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/302

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

munt? No puch ni ajudar a vostè a auxiliala, si convé?
 — Auxiliarme! tu, infame! — esclafí, de sobte, la Pilar, indignada de tanta hipocresía. — Fúigme d'aquí, pàssa la porta, vil, malvat! —
 En Robert, vert d'ira, tremolós de rabia y ficantse al infern del paletó'l plech que duya a la mà, intentà avensar un pàs més.
 — Nó, nó, nó, nó! — pregà l'Osita, agenollàntseli als peus. — Robert, Robert, es- cólti'l meu consell, per compassió. La matarà, la matarà! —
 Una empenta brutal fou la resposta d'aquell home. Salvà ab una girada l'entrebanch y anà a avensar, al mateix temps que, la Pilar, plena ja de coratge, 's redressava y avensava a sa vegada, cap a n'ell, pera llensarli un «fòra de casa» tan imperatiu, que arribà a pararlo en sèch.
 — Fóra de casa? — feu aquest, ab tò sarcàstich.
 — Fóra de casa, sí! — repetí ella. — Vésten. No't vull veure més. Vésten; si nó, 't faig expolsar pels meus criats, lladrel —
 L'Osita, esferehida, ab els ulls fòrassortits, tremolant, esmaperduda, anava arraulintse en un recó. «En quíns moments, Senyor, en quíns moments havia aparegut aquell home! Què passaría allí? Ahont ani-