Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/304

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 L'Osita titubejà encara, tremolant encara més.
 — ¿Quín paper? — feu ell, posant l'esguart en la lletra de l'Elvira... — ¿Aquest de demunt la taula? ¿No't dich qu'estàs cega y boja? Ja me'l pendré jo mateix. —
 Y avensà pera ferho; però un xiscle esgarrifós d'abdúes dones li frustrà l'intent. La Pilar, ab urpada felina, fou la primera en cassar la lletra monstruosa. «Oh, nó, ¡quín horror per aquella mare!... les acusacions de l'Elvira no les havía de conèxer, nó, aquell homenot.»
 Llavors, vensudes les vacilacions, l'Osita llensà demunt la taula'l paperot infamant, y l'Ortal, ab un lleu resplandor de vergonya y mal amagada tremolor, el prengué y fingí llegírsel, mentres la Pilar, abrassada a sa amiga, plorava amargament.
 — ¿Per axò m'has mogut tan bell soroll? — exclamà l'altre, de sobte: — ¿axò m'atribuhexes? Ximple, més que ximple! ¿D'ahont ho has tret que m'entretingui jo ab coses tan baxes, ni per què havía d'obrar axís ab tu? ¿Que't pensas que't tinch por, jo? Vés, vés, beneyta; en tot cas, demànan compte a la viuda Roig, ximpleta! Jo no faig bestieses may.
 — ¿Què dius, ara? — saltà la Pilar, sorpresa en sa bona fè per l'aplom ab que l'Ortal endossava l'acusació.