— Y sí, dòna, — afegí ell; — ¿que no hi sents, aquí, la veu de rivalitat d'una femella subplantada ò d'una garneu burlada, que's creu que tu has escamotejat la noya a n'en Rossendo pera donarla al Amós? ¿Quí les pot saber totes aquexes histories de Puigcerdà, fòra d'ells, que s'hi trobavan y espiavan día y nit lo que feyau tu y en Deberga?
— ¡Mentida! — feu la Pilar. — Mentres en Deberga hi era, els Roigs no hi eran.
— ¿No vareu anar a Font-Romeu, plegats?... ¿Y què n'haig de fer jo de tots aquests romansos? Mira, si tu't vols perdre,
pèrdet; y si ja t'has perdut, tal día farà un any. A mi què?
— ¡Oh, prou! — feu ella, desprenentse ja dels brassos de sa amiga y apoderantse, també per sorpresa, del anònim qu'en Robert havía dexat altre cop demunt la taula. Y descendint ja del paroxisme del dolor y del fàstich a que l'havían portada'ls comentaris brutals qu'acabava de sentir de boca d'aquell home odiós, son instint de conservació's desvetllà aconsellantli una retirada astuta:
— Prou! — repetí, ab tò no més d'infinita fadiga. — Robert: ¿quan has entrat, què't duya? Dígas.
— El balans, allò, que tant me demanavas; — ell va respondre.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/305
Aquesta pàgina ha estat revisada.
