Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/311

centres nerviosos y de la necessitat absoluta de repòs moral, d'evitar a ultransa la més insignificant emoció:
 — El senyor Ortal no pot entrar al quarto, y la seva senyora tampoch; — acabà dient.
 — Oh, doctor! Y còm ho farà'l servey? Còm ho faré jo, pobra de mi, que so una extranya a la casa? Ells vindràn, voldràn entrar... y quí'ls hi barra'l pas?
 — No tingui por, senyora; jo mateix. En casos axís cal imposarse y m'imposaré. Ja sé'l magatzèm, veuré al Ortal y'm faré obehir. —
 La sedació consecutiva en qu'entrà la malalta l'endemà, durà encara bastants díes, y com que, al més petit ensur, ja amenassavan noves basques, fou precís tancar totes les portes properes a la cambra, y que en aquesta no hi penetrés ningú més que les monges vetlladores, el metge, la Rosalía, y l'Osita y la Clotilde Pons que's rellevavan per tanda rigorosa.

 Axís, ab aquesta conducta prudent seguida al peu de la lletra, s'havía lograt, poch a poch, avensar en la curació, quan un vespre, sens avís previ, l'Elvira's presentà a la casa, acompanyada dels Ortal. La pobra