Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/313

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — La monja, senyoreta.
 — Y ningú més?
 — Ningú més.
 — Y qui ha governat donchs, la casa, aquets díes?
 — Ay! — feu la Rosalía, naturalment; — míri, ens ho hem anat partint entre tots: la seva mamà matexa: a estones una servidora; a estones donya Osita; a estones la senyora Pons...
 — Bé eran prous! Y ningú més? —
 La Rosalía's quedà parada del tò sarcàstich ab que pronuncià aquest «ningú més» la senyoreta Elvira. «Oh, no'n dubtava nó. Tota l'amargantor que duya venía de xafarderíes d'aquells Ortal, temps hà desertors de la casa, y sempre, sobre tot ell, tan mal intencionats.»
 — Donchs, míri Rosalía, escóltim be: d'aquí en endevant, qui manarà aquí, so jo. Y quan tornin donya Osita y la senyora Pons, ja'ls hi pot dir que poden retirarse, que ja no se les necessita, que jo ja so aquí, y que'm basto sola. Entri la tisana y dígui a la senyora qu'he arribat. —
 Mentrestant, se descordà'ls guants, se va treure l'hermós gorro de plumes, y feu passar els seus oncles a la saleta verda ahont podrían esperarla còmodament.
 Tiburcio; — ordenà al sortirne. — Pónga