Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/319

lla gent qu'aguantava en contra d'ell a la Pilar, no's donà ja cap vergonya d'escriure directament a sa nevoda, confirmant, la falsa historia ni que fos tan sols suposantse eco de «lo que ya va de boca en boca, por desgracia nuestra» y senyalant de més a més a l'Osita y a la Pons com complascentes encubridores del pecat. Una confirmació axís, derrera del inesperat silenci de la mare, acabà d'excitar l'imaginació de l'Elvira y d'encendre en el fons de la seva ànima aquella rancunia sorda y cega de rival befada, que prou se transparentava ja en sa desvergonyida lletra. Hèus aquí, per què havía vingut, lo que l'havía decidida a venir. Y havía vingut, no precisament a aconsellar, ni a pregar, ni a corretgir, sinó a castigar la befa de que's sentía ferida. Si lo que l'impulsava era gelosía ò amor propi, ella no s'havía detingut pas a esbrinarho. Se sentía empesa per una necessitat irresistible d'escometre, de desfogarse, y ningú la deturaría ja de dir a sa mare, fins a ferli abaxar el front arràn de terra, que'l seu crim, no era, nó,'l crim vulgar que cometen cada día les dones lleugeres, nó; sinó un crim monstruós, com un infanticidi, alevosament urdit a Puigcerdà, y de les utilitats del qual no la dexaría ara gaudirse impunement.