Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/334

l'amiga, li estampà un petó al front, li axecà'l cap que mantenía cot de vergonya, y clavantli'ls ulls als ulls, serena y expansiva, li soltà'l «nó» més convincent. «¿Per què vacilar més? ¿Pera perdre temps debades? Ell també t'estima, tonta. Jo, tots, tots els que venim aquí li hem llegit als ulls. Confessarli lo que't passa? A qui millor qu'a n'ell, si'l destí us ha d'unir als dos?»
 La Pilar expressà ab somrís inefable un dubte baladí.
 — Sí, — continuà aquella, ab la més ferma convicció, — no'n dubtis. Ho he somniat, y a mi'ls somnis no m'enganyan. Véshi, véshi confiada: les teves trifulques l'empenyeràn a n'ell... Vés, vès, si'ns doneu confits aviat... ¿No dius que vols viure? Donchs, viure vol dir estimar. Tot lo demés, en el món, es... no m'ho fassis dir. Y pènsa sempre, que, per l'amor y la mort, no hi val fer el sort.
 — Nó; que hi hà amistats com la teva; — exclamà la Pilar, dolsament commosa.
 Y allavors y ab tota l'ànima, li tornà'l petó. Callà un moment, y tot seguit, com despertant ab dol d'un somni encisador, bellugà'l cap y, ab evident desalè, exclamà encara:
 — ¡Que'n som de boges! Tu m'emborratxas y jo'm dexo emborratxar. A mes velleses, y