Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/335

ab un corrido com ell, que may haurà pensat en mi!... —
 Ferma en sa convicció, l'Osita la dexava dir, rient interiorment.
 — Ademés, — prosseguí l'altra, — ¿còm, còm m'hi presento sense haver reparat encara l'ofensa de la meva filla?
 — Rahó de més per anarhi. Anda; jo t'acompanyo. Vestèxet, córre; — digué l'Osita ab un imprompte dels seus.
 Tota aquella fantasmagoria de perills que sol congriar la por d'arriscar les coses més volgudes, mantingué encara bona estona la resistencia de la Pilar; però, de mica en mica, les oportunes obgeccions de l'Osita pogueren més.

 Casada la tía d'en Deberga, aquest s'havía establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenentles pel Passatge de l'Industria, en dos minuts hi eran. Podían, donchs, anarhi a peu sens que ni'l cotxer se'n enterés. Y aquesta ventatja irrisoria fou lo que més pesà en la decisió de la Pilar.
 — Qualsevol diría qu'anem a ferne una de grossa! — exclamà l'Osita, morta de riure: — ¿Per què no podría saber l'humanitat en pès que, en un cas apurat, has anat a consul-