cortines, atravessaren l'ample corredor y la salassa solitaria, que dava accés al despaig mitjansant una gran mampara de vidres de colors morts y ennegrits per la llum difusa que llensava devant d'ells una hermosa estrella elèctrica, arrapada al sostre de l'espayosa sala. Lo criat obrí, y ab el trepitx ofegat en les tovors d'un tofut tapís d'Esmirna, van arribar aquelles dones casi al peu de la gran taula d'en Deberga, sense qu'aquest les hagués encar sentides.
— In fraganti! — cridà l'Osita, exagerant l'expansió pera infundir més ànimo a la Pilar.
— Vostès per aquí? — exclamà en Deberga, plè de joya, un cop lliure del ensur. Y cuytant a abandonar la cadira professional, va acompanyarles fins a les dues grans butaques que tenía vora un balcó, al peu d'una hermosa Venus ajupida, cisellada en alabastre. Allí, ja ni boy hi arribava la discretíssima claror de l'encaputxada làmpara d'oli, que cremava demunt la gran taula de treball. — Díguin, díguin, a què dech, donchs, el goig de vèurem tan agradablement sorprès. Ja es fòra l'Elvira? Ja's troba ben be vostè, Pilar? —
Aquesta, no havía encara badat boca, però sí mudat deu mil colors, no sols per la violencia vensuda de presentarse, sinó
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/337
Aquesta pàgina ha estat revisada.
