Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/348

 Y ja un cop al carrer:
 — ¡Ay, filla, y que m'has fet patir! — exclamà la Pilar.
 — ¡Patir! ¿Per què?
 — ¿Còm torno, demà? ¡Ay, quína vergonya! Els homes son tan vanitosos...
 — ¡Infelissa! Quan no estiman, quan no estan enamorats com aquest ho està de tu.
 — Càlla, boja, calla. A mes velleses inspiraré passions?
 — A quarant'anys, fresca, hermosa com estàs tu, ¿quína dòna es vella, per un Tenori com aquest? ¿Sabs què diu el meu Genís? Que les noyetes no agradan sinó als noys y als vells gastats, per depravació del gust. L'home fet vol dòna feta.
 — No crech qu'en Deberga s'haja fixat may en mi com dieu tu y la Clotilde; — s'embarbossà encara la Prim, esforsantse en dissimular.
 — ¡Ey, ey, ey! No som pas nosaltres soles les qu'ho diem. ¿Y la Roig? ¿Y'ls teus cunyats? ¿Y'l meu marit? Tothom, tothom qu'ha pogut observar lo devant teu. Tothom, tothom, menos tu, que, de tant que'n vols, sempre't semblarà que te'n donan poch. —
 La Pilar l'hauría escoltada com banyantse en aygua de roses si no s'hagués sentit de