la xardor insofrible que li arborava encar les galtes ab tot y la fredor d'aquell carrer que les hi feya apretar el pas, remenar el còs com si'ls abrichs no se'ls apanyessin prou y estampirse'ls manguitos sota la barba pera sentirse escalforeta al coll.
Casi corrent sempre, van arribar axís al portal de casa Dou, y ja s'havían despedit ab un parell de petons, quan, de sobte, l'Osita, com assaltada per un descobriment repentí, reculà fins a encalsar a la Pilar, qu'arribava ja al primer replà tota concirosa, pera dirli, riallera y a mitja veu:
— Escolta, cegueta, escolta: que no t'has fixat ab aquella testa de verge tan hermosa qu'ell té devant per devant del escriptori? Aquella que m'ha dit qu'era del Sarto, tot mirante a tu, rient?
— Què vols que't digui?... No gayre.
— Donchs, fíxathi demà. Hi ets tu pintada. Es la teva vera efigie. Vès si no li has d'agradar.
— Quínes cabòries! Que Deu t'ho pagui, filla ; — exclamà la Pilar, despedintla ab un petó més.
Lo qu'a n'ella l'havía ferit, sí, y ben tristament, era aquella Venus ajupida, ab que tornava a pensar ara. ¿Per què, per què en Deberga havía de tenir tot lo día aquell desnú de dòna tan hermós a la vista?
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/349
Aquesta pàgina ha estat revisada.
