s'hi retirés, anch que fos sols una mica. Y ara! quínes visions tenía aquella amiga seva! Y encara era l'hora que ni tan sols havía pensat en la consulta qu'allí la duya, quan sentí qu'en Marcial li deya:
— Pilar, n'hi haig de confessar una de molt bona. Estich tot encorregut. Creurà que no vaig escoltar rès de lo que, ahir, me deya l'Osita? M'he mirat el balans, estich ja ben imposat dels pactes ab que'l senyor Ortal té la gerencia; però, quín conflicte se ha presentat, què desitja vostè saber?.... axò... perdóni, Pilar... estava tan content de vèurela aquí casa, tan... ¿m'ho dexa dir? tan extasiat, contemplantla a vostè... a vostè, l'ingrata, que quí sab ahont tenía'l pensament... que, lo que'm deya l'Osita, tot, tot, se'm va escapar. Haurà de fer el favor de repetirmho vostè en persona. Tíngui aquesta bondat. Vaja, dígui. Avuy seré més bon minyó.
— Bah! — feu la Pilar, sofocant a dures penes l'emoció que la guanyava; — ganes de bromejar! Que li agrada apurarme! Vamos, díguim què haig de fer, segons vostè.
— En què? sobre què? per què? No l'enganyo. Pilar; no vaig sentir rès, absolutament rès; haurà de fer el favor de repetirmho. —
Mes, lo pitjor era que la Pilar tampoch
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/353
Aquesta pàgina ha estat revisada.
