què excusarse de no haver fet una pregunta tan racional al seu cunyat, restà bona estona muda y encongida, com una colegiala que no ha estudiat prou la llissó.
— Bah, bah, no s'apuri, Pilar, per axò; — feu, últimament, en Deberga, pressentint l'existència d'algun misteri qu'aquella dòna no gosava revelar. — El majordom que vostè té a la fàbrica, li mereix entera confiansa?
— En Joseph, pobre home? Absoluta; — cuytà a respondre ella, respirant ja amplament de gust.
— Donchs, crídil y envíimel; jo l'interpelaré. No podem donar un pàs, sense saber si hi hà justa causa imputable, y, de serhi, si es fàcil de probar. —
La Pilar restà altre cop rumiosa y amohinada. L'avergonyía y espahordía, també, qu'en Joseph, el majordom, arribés a tenir esment de qu'ella hagués substituhit l'antich advocat de casa Dou, ab el jove ab qui males llengües l'unían ilícitament. «Ademés, ¿hi havía temps encara, d'esperar a n'aquell home? L'Ortal, ab les seves amenasses y reconvencions, be suposava que nó.»
— Oh, nó; d'axò no'n passi pas ansia, Pilar. En Robert no pot exigirli cap responsabilitat. Y, dígui: — afegí, — pera'l càs de que vostè degui ò puga treure al Ortal, té ja preparat un substitut? —
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/355
Aquesta pàgina ha estat revisada.
