Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/357

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

aquexes qüestions, tan poch propies de les pobres senyores, pera mi sol, si confía en mi. —
 A la Pilar se li escapà, llavors, una mirada tan dolsament reptadora, qu'en Deberga va sentirse tot animat a dur endevant els seus propòsits. Tampoch ell havía dormit, la nit passada, com hauría volgut. Aquella visita inesperada l'havía fet rumiar molt, quedant, a la fi, convensut de que, com la preparada a casa la Clotilde Pons, obehía, l'última, a una necessitat del cor de la Pilar. Els dubtes d'algun temps, ara s'esvahían: aquesta dòna anava enamorada de ell: era evident que no podía viure sense estar ben segura al menys de la seva bona amistat y simpatía. Lo mateix temor de presentarse sola a casa d'ell, ¿no revelava, per ventura, que, a qui menys anava a veure, era al advocat? ¿Y tot aquell contínuu mudar de colors, aquell encongiment ab que permanesqué allí, tan impropi del seu món, de la franquesa abans tinguda? L'advocat, els papers dels quals ella parlà a penes... Un pretext, rès més qu'un pretext pera disculparse de la grossería de l'Elvireta y escapar ben aviat del torment en què vivía. Sí, sí; la Pilar l'estimava. ¿Per què, donchs, estimantla ell també, com no havía estimat may a cap dòna, havía de se-