guirla tontament en tot aquell jòch pueril de dissimulacions contínues y de falses fugides tan inútils pera evitar lo qu'ha de ser? Per què vacilar ja més? ¿No era, per ventura, verament llastimós que, encara avuy día, un home de món com ell, vacilés per la simple desproporció de fortuna? Per què? per què? pel què diràn, papu ja no més dels beneytons qu'encara creuen en una justicia social que no existeix? Ell, ell mateix ¿què n'havía tret de jugarse'l seu bellvindre fent costat a la tía que'l solicitava com a puntal necessari a la seva salut y llibertat? La societat li havía pagat tractantlo de gorrer y de gandul; la Tití, proporcionantli un destinet temporal de cinquanta duros pera arreglar l'arxiu d'un marquès, y ajudantlo a posar aquell pis tan desproporcionat a les seves entrades pera sostíndrel; a disfressar, no més qu'a disfressar, la pobresa de que difícilment podría ja axecarse a la edat seva, havent de ferse la clientela encara y contraure hàbits de treball que no tenía. Mentrestant, en Marcilla, aquell aparador ambulant d'executories y de creus, rientse del papu, s'havía ben assegurat una vellesa còmoda, y la Tití, a sa vegada, procurat també la satisfacció de ses vanitats y de ses passions senils. Ah, nó; aquesta derrera llissó era massa eloqüent pera se-
