Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/361

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ment!» ¿Però, es que'l cego de naxensa podría contemplar impunement el sol al cobrar vista de cop? ¿No'l tornaría a encegar l'enlluhernament mateix? Aquella Pilar tan contrariada, tan oprimida, tan amargada de sempre y contra la qual acabavan de desencadenarse ultimament tantes d'injusticies y ultrages, no podía creure de cop y volta en tanta felicitat, no podía mirarse'l sol sense sentir un enlluhernament agut y dolorós que la corlligava y la feya tremolar tota. A dures penes pogué axecarse altra volta; dominar l'emoció de sa veu; estrafer una rialleta tranquila y tornar tan solzament ab aquell:
 — ¿No li dich que la suspicacia'l pert? So la matexa. — Y allargà una mà tremolosa y freda a son amich.
 — ¡Com si la punxessin! — exclamà aquest, ab dolor. Prengué aquella mà, més eloqüent que les mellors paraules, y restà mut, desconcertat.
 Ella no tornà resposta, saludà silenciosa, y, més desconcertadament de lo que a ben segur hauría volgut, traspassà la mampara de vidre, seguida d'un Deberga desconegut, d'un Deberga encès com el foch, triomfant de joya, que, desde'l peu de l'escala, ab la mirada la resseguía, la besava tota de cap a peus.