Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/375

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — Nó, càh. Ell? Si a hores d'ara's dèu haver ja desfet com un bolado, pobre.
 — Què enrahonas, ara? Per què dius axò?
 — Dòna, què vols dissimular, si sé que heu fet les paus; que, joyós de la teva aparició allí, no sabía com demostrarte'l seu goig; qu'us va donar un piscolabis tan rich; que us va ensenyar tota la casa; que tu no hi veyas de cap ull, ni ell tampoch, y que, per fi, comensas a creure en l'amor d'aquell home y en el teu que tan en và heu tractat d'amagarvos y amagarnos un y altre?
 — T'ho ha contat l'Osita.
 — L'he trobada aquesta tarde, quan acabava de dexarte a tu. No trigarà una hora a venir ab el seu marit. Y que n'hem dit de coses, si ho sabessis!
 — Ja m'ho figuro. Com si ho sentís: que ens hem de casar. L'heu donada per aquí, y qui us ho treurà del cap?
 — Com qu'es un fet que no'ns ho treurà ningú. ¿Ni per què'ns ho han de treure, quan les coses van tan be? Ay, Pilar, que tonta foras de dar cosses a la sòrt. Quan els de casa t'apallissan, te deshonran y abandonan, no't llensaràs als brassos que se t'obran ab passió? Si ell es pobre, ja tens tu, y, al goig d'estimarlo, podràs afegirhi'l d'estalviarli'ls torments que sempre dona l'anar just.