Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/376

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — Pobre! — feu ella, rient. — Quí t'ho ha dit qu'es pobre? Vegessis el seu despaig, el pis... Ja't dèu haver contat l'Osita lo ben provehit que sol estar de requisits. Si un pobre pot viure axís...?
 — Sí, m'ho ha contat tan entusiasmada com pugas estarne tu. Qu'ignoscentes sou!
 — Què vols dir? Explícat; — feu la Pilar, tota alarmada.
 — Rès de mal; no t'alarmis, dòna; que tu y l'Osita no més heu vist el món per un forat. Del gust de gastar en superfluitats y refinaments, no'n sabeu rè. En Deberga'l dú a la massa de les sanchs, hi està avesat de tota la vida y, a casa seva, a casa d'un homme a bonne fortune, no pot faltar. Pilar, a tu, que no t'escandalisas, a tu, que sempre has jurat no ser gelosa, a tu, ja se't pot dir: aquell pis, com el de tots els Tenoris per l'estil, deu tenir molt de picadero.
 La Pilar va quedarse en babia, com tants y tants cops en que parlava lliurement aquella dòna.
 — No sé què vols dir. Dígamho, dígamho; — pregà la Pilar, volent y dolent.
 Y quant l'altra li explicà, a cau d'orella y entre rialles, el sentit metafòrich de la paraula, la Pilar sentí de sobte les angoxes emmetzinades de la gelosía, per ella fins llavors desconegudes. Un neguit, una frisansa