Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/59

absolut de tot lo que pertany a la que voluntariament renuncía! Y donchs, rès; ja ho he dit: els sacrificis passats, de què han servit, què valen, a qui's deuen? ¡Ah, sí; ella havía de morir presonera de tots, de tots! Per que si tornava a casarse... adeu fills, els fills de ses entranyes; y si seguía viuda... quàn, còm, quí la deslliurava de la fèrula tremenda d'aquell Robert, sempre grosser y dominant, a no ésser un gendre com aquell?»
 Y sos ulls, gayrebé anegats de llàgrimes, van fitarse, llavors, tots somniosos, en les bromoses grisors d'aquella boyrada immensa, més insondables encara que les del pensament ahont renaxía l'imatge de aquell home desitjat. Era ell, ell en persona, bon mosso y esbelt, moreno y nervut, ab la cara ovalada y d'expressió igualment dòcil a l'energía qu'a la dolsura, ab aquells ulls daurats, picadets de roig, que les grans pestanyes omplían de melangía, ab aquell nas aguileny y prim y aquell bigoti y aquella mosca, fortament arrelats al llavi rich de sanch y a la barba dura y voluntariosa; era ell, que, desd'un recó de vagó y tot desplegant un diari, la resseguía de cap a peus ab una mirada tan cobdiciosa, que la Pilar, entre avergonyida y afalagada, no podía, nó, aguantar.