Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/62

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — Sí, senyoreta, sí.
 Adiós!—exclamà l'Elvira, donant un cop de peu y cruxint de dents ab ràbia;—son els Roigs, aquell enfadós Rossendo y la bomba de la seva mare, l'arxiridícula donya Pomposa. ¿Has sentit nom més estrany que aquest? Donchs, ja't dich que ni fet exprés per ella. Mamà, crèume a mi, excusat, no surtis.
 —¿Per què? ¿Quí son aquests senyors?
 —Uns pesats, que vaig conèxer a casa lo oncle Ortal. Aquest noy, ha tractat de ferme passar ja no sé quantes cartes per la Munda.—
 Però la Pilar, no considerant prou prudent el consell de la seva filla, va repetir la ordre y, confiant la vigilancia del menut al lacayo, procurà serenarse, y sortí a la visita, mentres la noya s'enfilava corrent de puntetes al primer pis, resolta a no dexarse veure.
 Eran realment mare y fill Roig. Ella, una dòna colossal, prempsada per una cotilla que li feya rebotre'l pit a ran de barba, obligantla a decantar el cos enrera y a dur els brassos separats y encarcarats com els d'un ninot. Era roja, de temperament apoplètich, un xich mostatxuda y de faccions bastes; però sos ulls grisos, quelcom parats, tenían una tal expressió d'infelissota, que