Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/81

la forsa de la costum ò falta de refinament s'empolaynavan a Puigcerdà com si fos a Barcelona. Llavors, sentint esvahirse aquella anyoransa de cultura que corpren al ciutadà als pochs díes de trobarse al camp, l'Elvira, estufantse la faldilla de batista rosa, la mare sa falda de pita esponja grisa, van obrir els devocionaris. Però no n'havían pas llegit una plana, quan un psit-psit! insinuant, va férleshi axecar els ulls. Era en Rossendo Roig ab un parell de cadires y un amable somrís. «Diable de xicot!» Ja ho havía dit la noya, abans: la bona rebuda que'ls dispensà la Pilar, no'ls ocasionaría pochs enuigs! L'Elvira sabía per sa tía Julita, que donya Pomposa y son fill anavan a cassa d'un dot; aquella visita havía sigut molt pensada; d'ara en avant, el tal xicot sería com una fantasma, com un burinot de qui la noya no's podría desempellegar. No faltaría sinó que'l ram de flors fos d'ell. ¡Quína rabia, llavors!
 Y, axís pensant, l'Elvira gayrebé no ohí missa y, un cop acabada aquesta, s'anà retardant, retardant aposta, dins de l'iglesia, fins que no hi quedaren sinó ella y sa mare. Però l'Elvira no sabía lo que l'esperava, llavors, en el carrer immediat ò de Santa María, qu'enfila perpendicularment el temple per la porta de Mitxjorn.