Com a la sortida de missa d'una gran ciutat, estava aquella vía, estreta y llarga y amarada de sol per la poca alsada de les cases, plena a desdir de senyores molt vestides, passejant ò formant rotllos sota alegres cúmuls d'ombreles virolades, ab els homes y joves de la crema forastera, que s'havían desprès dels grans axàms formats a l'entrada del carrer. Avensaren per ell, encara enlluhernades pel sobtat traspàs de la fosca del temple a n'aqueil desvassall de llum y colorayna bellugosa, cercant, inútilment y sense dirsho, a n'en Deberga... y, als deu passos... ¡plaf!... mare y fill Roig, desprenentse d'un grupo, me les emprenen ja ab grans axeres d'alegría, que la noya tracta de reprimir accentuant en sa cara tot el desdeny possible. Gent pesada y retossuda y de la que va dret a sos fins, no per axò els Roigs van recular. A les Dou no'ls quedà, donchs, més remey que seguir carrer avall, flanquejades, a la dreta, per la monumental Pomposa y, a l'esquerra, pel tovet Rossendo, que tot era fatxendejar de chistoso y de corrido en el castellà passat per aygua qu'havía après al col-legi y perfeccionat per salons cursis. L'Elvira escoltava'l goma, morta de fàstich, cercant d'assí d'allà y esperant l'ocasió de desfersen ab algun desayre ben marcat, quan de sobte, sentint que'l
