jove li preguntava pel ram rebut aquell matí, va dirli ella resoltament que l'havía
fet llensar. En Rossendo's mossegà la llengua. Roig com una escarlata, y com si amagués ganes de riure, preguntà si creya que procedía d'ell.
— Sí,—li respongué ella, descaradament enriallada y mirantlo fit a fit,—sí ¿per què?
— Señorita, si es así, perdóne V. que le diga que esta V. muy cruel conmigo.
— No he fet sinó'l que debía. Es com castigo tots els atreviments axís.
— De modo, que un regalo mío lo tildaría V. de atrevimiento?
— Es clar que sí. Y, vaya, despúllis d'artificis, home; pàrlim català, que'l meu papà se deya Dou, y vostè's diu Roig, y la conversa ens ha dut per uns camins tals de
franquesa, que tot lo fals hi pot entrapussar molt facilment.—
Y com ell se mossegués altre cop, no sols la llengua, sinó'l llavi y tot y's quedés tot moix y indecís, ella reblà'l clau, afegint que'l present a que no han dat dret el parentiu, l'agrahiment ò l'amistat, es un atreviment odiós sempre.
— Jo la juz... jo la creya a vostè amiga meva...
— ¿De quant ensà? — exclamà l'Elvira, ab mirada y veu enutjada de debò.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/83
Aquesta pàgina ha estat revisada.
