noy sinó aquest altre defecte: el d'esser un mentider, poca vergonya! Però posades les coses en clar per aquella noya, sens que ni donya Pilar entengués què havía passat, l'Elvira no tingué ja més pensament que'l que mostrava també sa mare, estoneta hà, de dexar aquella botiga y córrer a veure al foraster.
—¿Vol dir que seràn al chalet, ara?
—No haventles pas trapades pel carrer... Que no son vingudes en cotxe?
—Nó, no l'hem fet enganxar. Envíens també aquest barbe-roi. Ara tot seguit, eh?
—Mes ay, quína soleyada, pobres senyores!—
Y aquestes, emprenent, pera fer dressera, el carrer de la Llisa, s'encaminaren cap al Estany, comentant l'embustería d'en Rossendo, que la noya explicà a sa mare, omplintla de sorpresa, d'escàndol y... d'una contrarietat inesperada, que ni boy sabía com amagar. Al tindre certesa de la presencia d'en Deberga, la Pilar havía concebut el progecte d'explotar l'aproximació tan desitjada dels Roigs, pera — se deya ella,—mellor estudiar de prop el caràcter y inclinacions d'aquell company de viatge. En llurs passeigs pels voltants de Puigcerdà, lo natural sería qu'anessin al devant l'Elvira, el nen y en Rossendo; ella, acompanyada
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/88
Aquesta pàgina ha estat revisada.
