Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/89

de la viuda Roig, podría més impunement retenir a son costat al simpàtich Deberga y descobrir, més prompte, l'inclinació que nasqués en son cor, si n'hi naxía alguna. Si l'Elvira's resistís a sos consells d'admetre aquella companyía de quant en quant, no gosaría, de segur, dexar d'accedir als prechs de la senyora Roig per no afrontar devant d'en Deberga'l ridícol d'una rebequería de nena. Però ab l'ensopegada d'en Rossendo, tot axò se'n hauría anat per terra: l'antipatía incipient d'aquella Elvira, tan enemiga de l'embustería y la ficció, sería, d'ara en avant, formidable; la matexa donya Pomposa, enterada pel noy de lo ocorregut, ja no dich si renunciaría a tornar al chalet sense una demostració de que li volguessin aquelles senyores, sinó que, probablement, plena de vergonya, els hi fugiría'l còs fins pels passeigs. Y axò era una contrarietat que la Pilar sentía que debía callar, sense saber a just punt el per què d'aquest deber, ò potser per que, instintivament, s'esporuguía ella matexa d'esbrinarlo.
 Més que no pas reflexionant, sentint tot axò ab l'aspror que sempre'ns causa lavirada forsosa d'un impuls agradós, anava la Pilar Prim com cega y sense badar boca, per la vora del Estany, quan un crit involuntari de la filla, la desvetllà tota: