No deixa d' ésser estrany que la gent de Culera no sian pescadors. Més quan un veu aquellas serras abruptes plantadas de vinyas, en feixas escalonadas, sostingudas per parets de pedra seca per evitar escorranchs y contenir la terra, vinyas ben conreuhadas, verdas, ufanas, ab una rahimada que enamora, ben assoleyadas; casi tot garnatxas que donan un vi licorós de 16 y 17 graus que venen á 35 pessetas la carga de 120 litres, se comprén que no tinguin necessitat d' anar á pescar barats ó sardina.
No hi ha casa de jornalers per pobre que sia que no tingui la seva vinya á montanya. Casi tots son enfiteutas que pagan lo ters y quart al amo d' aquellas serras, avans incultas, cobertas de pedregám, alsinalls, argelagas y garrollas. Aixó té la divisió de la propietat; aixó es lo que fá la riquesa de nostra terra, que totas las provincias d' Espanya deurian imitar.
Eixas vinyas tan ben conreuhadas feyan goig... dich feyan perqué lo qu' es ara, no se 'n veu cap: la filoxera ho ha tot destruhit; ni un rahim se trobaria per menjar.
Donava gust en lo temps de la verema véurer pujar y baixar las corrúas de borriquets pel mitj d' aquells curriols ab llurs ganastas plenas de rahims, guiats per noyetas aixeridas, las fandillas arrebossadas, lleugeras, refilant cansonetas alegres, atiant lo burro á vergassadas.
