Prenguí lo cartipás impregnat del olor de roba blanca de fil planxada.
— ¿Com es que vares confiar al paper tos pensaments íntims de recent casada?
— Fou una resolució presa ab ma amiga Emilia, al sortir del col·legi del Sagrat Cor de Sarriá.
Fullegí lo escrit qual títol era: «Nostre viatge de boda.» Lo llegí; un capítol titolat: «La barba de mon marit» m' agrada molt, fentme recordar aquell temps ditxós. Vuy fervos conéixel, de segur que us interessará.
Me casí en lo camaril de la verge de la Mercé. Qué simpátich lo meu marit en Tomás!, qué guapo, qu' elegant, qué distingit. Oh! si, es ben bé lo marit que havia somniat! L' estimo de tot mon cor; ell també m' estima, mes crech be que l' estimo més qu' ell.
Nos tardava de fugir de las abrassadas, compliments y enhorabonas de nostres parents y amichs. Aixís es que teniam projectat, després del dinar de casament al restaurant Justin, de péndrer lo tren correo del carril de Fransa que surtí á las dos. Tot nostre equipatje era ja á la estació hont nos dirigírem després del dinar acompanyats de tota la comitiva de parents y convidats. Prompte nos despedírem de tots: lo xiulet de la locomotora nos separá y fugírem envers lo país de la lluna de mel: la poética Italia, anant directament á Venecia pera passarhi una temporadeta.
