Aduana, l' iglesia de sant March... Vesteixte depressa... surto... dintre un hora vindré á buscarte.
Surt en Tomás.
Mos ulls lo segueixen, molt sorpresa.
¡Quin cambi!
Fa sols vuyt dias que som casats, y ja no m' escolta, ja no fa cás de mon únich desitj! ¡que depressa s' oblidan las dolsas costúms y hermosas tradicions del promés! ¿Seria veritat aixó de que s' opera en los homes un cambi radical tan aviat com han rebut la benedicció nupcial?... ¿Seria veritat que per la dona no hi ha més que un temps hermós... lo temps que son promés la festeja?... l' únich temps que l' home es atent, somés y estima?... Seria veritat que lo matrimoni per felís que sia no es més que la lluyta de dos naturalesas?
Aixó sembla increible; sobretot vinguent de 'n Tomaset tant carinyós, tant somés á mas voluntats.
Durant nostra estada á Venecia cap alusió he volgut fer á mon marit sobre sa barba. M' he posat en observació esperant la determinació que pendria. La seva obstinació no pot durar, s' ho deixará córrer y lo remordiment lo portará á ca 'l perruquer.
Més ha sigut inútil, m' ha enganyat del tot.
En Tomás no té cap mica de remordiment; lo pel de sa barba creix espantosament; sas
