Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/145

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Me respongué tot seguit:

— Esta bé, ja que ton marit no gronxa pas lo peu, fuma, y es costúm que li has de fer perdre.., calla, m' acut una idea... ¿si li donguessis entenent de ferse afeytar sa barba? — menys lo bigoti per supost. — ¡Quina idea més singular! al pensarhi me venian esgarrifansas... La barba de 'n Tomas, li diguí, tant sedosa, verge de tota navaja; es una obra d' art... y tant bé que li va!... oh! sí, m' agrada molt més ab tota sa barba que sense ella.

— No! no, li responguí enfadada, no 'm demanis semblant cosa!

— ¿Donchs vols renunciar á imposarli ta dominació?

— Aixó m' es indiferent, ma ambició no es tanta.

Pero la meva amiga Emilia insistí encara més. M' explicá que si la dona te aspiracions per dirigir son marit, no es pas l' interés sol de lograr dominarlo que la guia, més si, per ben assegurar la ditxa conjugal, perqué vol que son marit, influhit per sos amichs, no vaja en busca d' altres plahers, no se separi may de la influencia benéfica de sa muller; y ja pots estar convensuda que si logras de ton promés aytal sacrifici no dubtis que está verament enamorat de tú.

Aquest argument acabá de convéncerme... ab veu melosa, preguí á 'n Tomás que 's tragués la barba, sols per capritxo, y ne feu tot seguit lo sacrifici.