La Emilia me deya encara ans de pujar al tren, al empendre nostre viatge de boda: noya, malfiat... veyam si quan tornareu en Tomás s' haurá deixat creixer la barba.
Semblava que pressentia lo porvenir.
Ma situació es certament dificultosa y no sé que fer. La muller te tres medis pera lograr del seu marit lo que li demana: enfadarse, ó be plorallas y encara mellor botar. Més son medis que no s' avenen ab mon caracter y no sé decidirme. Lo mellor que podria fer es donarli rahó y que 'n Tomás 's deixi creixer la barba tant com vulga... Pero ¿y la Emilia?... ,¿qué dirá la Emilia?... M' apar véurerla desde aquí ab sa mirada burlona, senyalantme, fent l' ullet, la barba de mon marit, diguentme, ab lo tó de mofa: ja! ja!... la porta encara!... Ademés dech convenir que he tingut por de perdre lo meu domini y la muller que deixa perdre son domini aviat pert també lo marit. Vaja! ho cal... s' ha de treurer la barba, digui en jo mateixa, tot mirantme la Madona del Sacco! Retornárem á la plassa de la Signoria pera esmorsar al restaurant alemany. Mon marit me donava 'l bras. De sopte al passar per un carrer vegí l' aparador d' un barber; me vaig parar tot seguit.
— Qué tens? qué vols?
- Tomaset, marit meu!... mira: desde Venecia que res t' he dit sobre ta barba. Has volgut
