anat y ha tornat... portant encara sa barba. Me semblava impossible!
— Y ta promesa?
— Quina promesa? me digué tot sorprés.
— No m' havias promés, á Génova, la nit passada, de ferte afeytar? li diguí molt enfadada.
— Es veritat, t' ho he promés, me respongué ab traydora sonrisa, més era sols pera desdírmen.
Me quedí de pedra!
— ¿Donchs no vos fer lo qu' ets promés? li diguí rabiant.
— Si, ja ho faria; més hi ha alguns dias que me sento un doloret á un caixal... temo haver prés un ayre. Aixó sol succehir quan un porta barba y se la treu; per xó he determinat deixaria créixer pera garantir mellor mas barras.
Me quedí atónita, no sabent lo que 'm passava.
— Y donchs, Loleta, ¿que no vols sortir á passeig ab mí?
— Nó, li responguí molt decidida.
— Donchs adeu!... fins á la tornada.
— Se 'n aná molt satisfet y content, cantant alló de la dona e mobile. Oh! com he sigut enganyada! s' ha burlat de mí scientment, sense vergonya, pera lograr mas caricias!... Ah! si li pogués tornar péndrer tots los besos que li vaig fer!... Com se deu estar burlant de mi, ara!... Com se deu fregar las mans tot satisfet y dirse eh! eh! que bé he sabut enganyarla!., qué cari-
