Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/156

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

l' equipatge. Demá dematí surto pera Barcelona, li diguí ab fermesa.

— Bé, donchs jo m' quedo, me respongué ab calma.

— Es á dir que no vols acompanyarme?.. me deixarás partir sola?

— Sola... soleta... tu mateixa, ja qu' es ton intent. Me mira de fit, m' entrega las claus... y se gira del altre costat!...

Si, 'l mónstruo se girá envers la paret... s'acotá bé ab la cuberta y se disposá á tornar á roncar. Una foguerada de rábia me pujá á la cara, y d' una revolada vaix tirar la cuberta per aqui enllá. Li diguí enfurismada.

— Nó, no dormirás, no vuy que dormis!

— Dona, si 'm moro de son!

— Tant se val!... y no poguent ja més contenirme, me tirí desesperada en sos brassos; «Deu meu!... per qué no m' estimas?... per qué no 'm vols estimar? li diguí plorant com una Magdalena.

— Qui t' ha dit semblant cosa? me digué ab tendresa.

— No m' ho has de preguntar!... massa be ho sabs no fassis lo desentés.

En Tomás se callá, y apropantse de ma orella, me digué ab veu baixa: «¿La barba, eh?»

— Donchs si, es cert, sempre la mateixa.

— Qué t' ha fet ma barba qu' estiguis tant irada contra ella?

— Aváns de casarnos, sols, una indicació meva n' hi hagué prou pera ferte afeytar.... Oh!