me sembla que 'l veig: alt, magre, la barretina al clatell, sos ulls pestanyejant; quan té lo fluviol als llabis, sa fesomía es inmutable, sols un moviment de cap á cada tam tam del tamborí pera marcar lo compás.
Ha sigut pastor y desde rabadá ja tocava un fluviolet de fira que sempre portava al sarró. Mentres lo remat pasturava, ell segut demunt d' un roch al bell cim de la montanya florida, los jorns de primavera, s' ensajava á imitar ab son fluviol los refilets dels aucells. També ara es lo rey dels fluviolayres y fa lluhir la copla dels Jaumets. Son tamborí es petit, aixerit, enjoyat de pinjorellas de flochs virolats; son tam tam sech, estrident domina los demés instruments de la copla.
Y lo cornamusayre!... era l' únich; no n' hi havia cap més que l' igualés: petit, grasset, cara riallera; porta l' instrument sul bras, arrugat, ab tres tarotas desiguals que li penjan, guarnidas de borlas blavas y vermellas; semblan las camas d' un animal disforme. S' assenta una cama sobre l' altra, la dolsayna sota 'l bras, ja emboca lo canonet, sembla que xucla un caramelo, lo bot s' infla, las camas s' estiran, ja pren vida... de cop esclata en joyosa armonia; cada tarota que li penja es una gralla de tonalidat diferenta; ella sola es una orquesta... Romp la copla; quinas sardanas, quinas corrandas la fadrinalla!... Sí, ja poden estar orgullosos los Jaumets! son ells que animan eix bell jovent.
