rit y aquest me 'l contá reventantse de ríurer.
Donchs lo mateix dia se celebrava á la catedral una gran funció realsada per la presencia de l' arquebisbe y la fama d' un célebre predicador.
Tot just clarejava que nostras beatas, segudas demunt los grahóns passant lo rosari, esperavan ab santa resignació que s' obrís la porta pera poguer ocupar llur puesto privilegiat.
De cop senten crits en un carrer y se 'ls hi presenta al devant un borratxo alegre, un galifardás entremaliat, en mánega de camisa, alt, magre, que 's posá á ballar fent saltirots y contorsions, volguentlas abrassar á totas. Ne volen d' espant!.. lo carrer desert, silenciós... probavan d' alsarse pera fugir, pero lo tremolar de llurs camas las clavava altra volta sul grahó, mitj desmayadas; la veu apagada sens poguer cridar.
La pobre tia Rosa fou la que soportá sos atreviments: l' agafá pel bras li feu donar unas giravoltas, cantant alló de me gustan todas; caygué del tot desmayada al peu de l' últim grahó. Sort que l' escolá obrí la porta de la Iglesia. Lo borratxo fugí. Sas amigas anaren per vinagre y aygua fresca... torná en si, y ab l' ajuda de dos traballadors que passavan, l' acompanyaren á casa seva; se ficá al llit. Per xó no comparegué á taula pel dinar.
Pobre donya Rosa! ella que de sa vida cap home l' havia feta ballar, quí li haguera hagut de dir que á 75 anys ballés un minuet forsós!
