aspiran las emanacions rehinosas dels pins!.. Y al tornar á la barraca... trobo la jassa plena d' animació; los pastors múnyen las cabras; ja bull lo perol plé de llet posat sobre l' foch... ¡qué rica! ¡qué sabrosa! ¡un no se n' veuria may tip!
Lo remat surt de la jassa escoltat de pastors y gossos; se n' va á pasturar al cim de la montanya de Bassibés; jo 'ls segueixo; porto mon dinar al sarró; passo tot lo día ab ells als cims de Puig del Toro, de Bassibés, de la Fossa del Gegant, tots de més de 2.800 m. d' altitut. Quan tot lo remat es extés per la montanya, los pastors se juntan, nos assentém demunt d' una penya; los hi dono estafarlata, fuman llur pipot y á voltas fan lo xerrich de la botella que no m' deixa may. Los faig enrahonar; me contan tempestats, pedregadas, epissodis de llops.
La Fossa del Gegant que 'ns descriu Mossen Verdaguer en son poema Cant VIII, es exactíssim; se n' conserva sa tradició en nostras montanyas; los pastors diuhen que lo gegant que va lluytar ab En Guifré, hi es enterrat. He vist las pedras de que parla l' autor de Canigó; tot lo que 'ns diu es molt exacte.
Me n' anava ab mon termómetre á midar los graus de l' aygua de las fonts d' aquellas altas regions, ayguas fredíssimas qual aygol corre en llit de palets coberts de llot d' un vert fosch, aygua tant freda que cap vegetació hi resisteix; la gleba de las voras sembla cremada: sols més avall, quan ha perdut part de sa freda cruesa,
