Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/237

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ger, ab sas petitas banyas negras reblincadas en darrera com un ganxo, dona gust véurel córrer quan fuig d' un perill, saltant cingles, precipicis, quitllantse al cim de l' aresta d' una penya hont sembla impossible que pugan cabre sos quatre peus. Per sa boniquesa y lleugeresa té retirada al antílope dels deserts del Africa. A primera vista un diría qu' es un boch cabrer; pero se n' diferencía per no portar barba, ni tenir sota 'l coll las dúas glándulas peculiars á la especie cabril. Son pel curt y atapahit al estiu, com lo pel de cervo, se torna més llarch y espés al hivern; ademés á cada estació cambia de color: á la primavera es d' un gris cendrós, al estiu rogench, á la tardor eix color de badell se torna més fosch, y al hivern es casi negrench.

La primera vegada que vaig anar á cassá 'ls isarts ab mos fidels companys del Vallespir, al ferme observar las petjadas dels isarts, vaig notar una particularitat y es que l' esclopet de llur peu es vuit en dessota, de manera que forma tot un unglot prim y retallat. Es per la forma particular de son peu que s' arrapa en las arestas y relleixos del cingle. Quantas vegadas, al reconéixer lo pás per hont los isarts nos havían escapat, me quedava sorprés! semblava impossible, no ho volía creure al veure que havían pujat per un cingle de deu metres de altura casí á pich.

Los sentits del isart son finíssims; sa vista penetrant; té l' oído tant fí com l' olfat. No se li coneix cap veu; sols, á voltas, un belar ronch