Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/240

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ta, sensa herba ni matoll, descarnada, escorreguda, de cingles espadats, que 's termina per l' ayrós pich granítich que n' diuhen Gra de Fajol (2.700 m.)

Sembla la crena malehida. Los ayguats, los torbs, las glassadas se n' han emportat la terra y no han deixat sinó sa carcanada granítica, qual ossada y costellám son los escorranchs, las timbas, las cingleras, los canals que l' esberlan de dalt á baix. Encara en los relleus dels cingles s' hi veuhen á blanquejar groixudas socas de pins corsecats pe'ls llamps, qual gris arrelám, arrapat en las esquerdas de la penya, sembla tentáculs colossals de prop.

Es de lo més salvatge que he vist en mas excursions del Pyrineu. Desde la jassa s' atravessa á l'esquerra la desordenada é imponent clapissa de gran extensió que 'ls pastors, sens dubte per derisió, ne díuhen lo sorré del Recó de Moréns, com si cada penya que forma aquell caos fós un grá de sorra. Pera atravessarlo se té que anar calsat de espardenyas y caminar sovint de peus y mans, al molt cuydado, saltant de un roch al altre ab risch de relliscar y trencarse una cama. Per fi un arriba capulat al peu de la crena, ab sos canals, fondas trinxeras talladas dins lo macís granítich.

La clapissa del recó del peu de la crena de Grá de Fajol es una hermosa horror, grandiosa, imponent ab son desordre de penyas sobreposadas unas sobre altras, de formás fantásticas de esfinge, elefants, mammuts y demés monstres